Europa, segle XXI. Estat espanyol i 17 comunitats autònomes, algunes d’elles amb voluntat d’independència. Com és possible? I aquest sentiment també és present actualment en territoris d’alguns països com Escòcia, Bretanya, Còrsega… Alguns altres ho han aconseguit inexplicablement (o no) com Kosovo o Montenegro. Tot a la vella i consolidada Europa. És evident que el territori és un element dinàmic i que cal tenir en compte.

Al si d’algunes comunitats que formen l’Estat espanyol, també hi ha un fort sentiment comarcal, en uns casos més tradicional i vivencial, i en altres amb visió de futur i pragmatisme. En aquest breu article anem a introduir-nos en la realitat de la comarcalització al País Valencià com a exemple de la importància de la vertebració territorial en un espai que està fora dels grans estudis geogràfics i congressos que s’hi dediquen. I a més, explicat en una llengua minoritzada al si d’una de les poques revistes que ho tolera com és GeocritiQ.

Al País Valencià, una de les comunitats autònomes d’Espanya, encara no ha arribat a fer-se realitat oficial aquesta distribució territorial, al contrari del que ha passat a Catalunya que ja disposa d’una Llei de comarcalització. És més, al País Valencià la falta de suficient pressió popular i la despreocupació dels governants sobre les possibilitats funcionals que hi pot tindre, fan que la comarca continue oblidada per uns, sol·licitada molt a sovint per l’oposició política i bandejada sempre pel govern corresponent. No obstant, és evident que aquesta estructura espacial és cada vegada més sentida per uns, reclamada per altres, amb interessos concrets i que molt lentament van configurant-se amb major o menor intensitat segons els diversos sectors i zones de que es tracte. La tradició popular ha anat recollint en certa forma la consciència d’aquest tipus d’afinitats immediates que pot representar el fenomen comarcal, condicionant les seues reduïdes dimensions en uns casos a qüestions fisiogràfiques o econòmiques tradicionals com el temps que durava el transport al mercat (amb ase o amb carro) o funcionals com la situació de les principals ciutats i les seues àrees d’influència.

En l’actualitat la doble divisió en províncies i municipis instituïda el 1833 no sembla tenir massa dificultats per a funcionar en la major part de la societat valenciana. Tanmateix, són certes les nombroses dificultats que molts municipis han començat a mostrar com a conseqüència de la seua inescaient capacitat per a prestar uns serveis cada vegada majors i més necessaris a les seues veïnes i veïns. A més a més, la greu descompensació territorial que ha patit el nostre país amb una forta concentració demogràfica al litoral o la segregació de petits nuclis per localisme o interessos, mostren un espai viu. També la tradicional acusació a la província de ser un element desvertebrador o innecessari en una realitat superior com és el País Valencià o l’extraordinari centripetisme que exerceixen les capitals i que la indústria pateix, són altres de les raons que conflueixen en la pressura per determinar altres fórmules organitzatives alternatives o complementàries que intenten evitar-ho com pot ser la comarca. Així mateix, és evident que també a nivell de participació democràtica, aquesta divisió administrativa pot afavorir la participació ciutadana i apropar i descentralitzar serveis, tot i considerant que a nivell legislatiu, tant la Constitució espanyola com l’Estatut d’Autonomia del nostre país possibiliten aquesta figura organitzativa.

De fet, han estat diverses les propostes de comarcalització, però tanmateix és sabut que mai no s’han explicitat amb detall els criteris que hi ha a la base de les divisions precedents, fins i tot d’alguna que ha assolit la més ampla acceptació com reconeixia el professor Ninyoles ja en la dècada dels vuitanta. No obstant, sembla haver existit dos moments àlgids de debat sobre aquesta qüestió. Una la podríem centrar al voltant dels anys vuitanta com a conseqüència de la transició democràtica i l’Estat de les Autonomies. L’altra amb molta menor força en l’actualitat, com a resultat de la desmobilització provocada pels grans partits polítics que veuen en el tema una autèntica guerra de capitalitats i delimitacions, compensada en part amb un creixement lent però constant de la consciència comarcal i de l’exigència per tenir els serveis més a prop del ciutadà.

Són diversos els tipus de comarques i diferents les perspectives que representen els seus elements. En primer lloc caldrà destriar des de l’òptica jurídic-administrativa, si la comarca es veu com a una entitat territorial amb finalitat i funcions generals, o com a entitat institucional amb fins i funcions concretes. En segon lloc estarà la delimitació comarcal atenent a la realitat objectiva proposada pels geògrafs. Per als francesos representa l’actitud clàssica, de forma que les comarques no són parts del territori arbitràriament definides, sinó sistemes de relacions que es realitzen en l’espai. Front a aquesta postura, està la que considera a les comarques com a pures construccions mentals, defensada per gran part dels geògrafs anglosaxons i els economistes.

E

El sistema educatiu a través de totes les assignatures però possiblement amb més insistència des de les Ciències Socials, deu recuperar una visió dinàmica del territori i dels problemes de les persones que hi viuen al seu si. n tercer lloc respecte al contingut, cal remarcar el caire d’imprecisió i ambigüitat del concepte com ja hem comentat anteriorment, de forma que davant l’originalitat dels territoris es passà a l’estudi de les seues excepcionalitats sense interrogar-se suficientment al voltant del seu contingut. Primer fou l’espai natural, després el possibilista a través del seu caràcter agrari o amb criteris urbans, i a continuació una estructura uniforme o jerarquitzada a partir de les funcions nodals o polaritzades. En quart lloc la dimensió d’una comarca és un dels problemes de difícil solució, on l’extensió no ha de ser l’única variable sinó que l’escala havia d’estar en funció del territori concret així com de la seua finalitat. Un altra qüestió seria el problema dels límits, doncs no hi ha un criteri generalment acceptat i així els clàssics ho feien intuïtivament, els estructuralistes en funció de relacions fluctuants sense preocupar-se dels contorns i altres utilitzant criteris subjectius, prèviament explicitats i d’acord amb els objectius de la comarcalització, amb una barreja de mètodes qualitatius al costat d’altres quantitatius. I per últim, encara queda el tema dels serveis que hauria de prestar i quins temes comuns hauria de gestionar.

Front a tot aquest panorama, el sistema educatiu fou sensible en les dècades dels anys vuitanta i noranta, fins anar diluint-se en models artificials als llibres de text i pràcticament desaparèixer en l’actualitat. És un exemple més de com el sistema educatiu a través de totes les assignatures però possiblement amb més insistència des de les Ciències Socials, deu recuperar una visió dinàmica del territori i dels problemes de les persones que hi viuen al seu si. En definitiva, tot un conjunt d’interessos al voltant d’un concepte eminentment complex com és el concepte de la comarca, oblidat per la majoria oficial però amb un fort component de futur en una societat de progrés i serveis als ciutadans i ciutadanes.

Per saber-ne més:

RAMIRO ROCA, Enric. La Ribera: imatge i territori. Alzira: Mancomunitat de la Ribera Alta, 2000

Enric Ramiro és mestre i actualment treballa a temps complet a l’Àrea de Didàctica de les Ciències Socials al si del Departament d’Educació a la Universitat Jaume I de Castelló (País Valencià-Espanya)