El contingut de les corts catalanes de 1705-1706 revela el conflicte entre les aspiracions civils i les necessitats militars d’una societat en guerra.

Aquestes Corts, o convocatòria parlamentària, van tenir lloc a Barcelona i fou presidida per l’arxiduc Carles III ja en plena Guerra de Successió Espanyola, en la qual els Àustria i els Borbó s’enfrontaren per la successió de la Corona Hispànica. Les Corts es celebraren entre 5 de desembre de 1705 i el 31 de març de 1706 i permeten observar la visió civil catalana del fet militar a inicis del segle XVIII. A diferència d’altres moments de la vida històrica del país, en aquesta ocasió les classes dirigents catalanes, amb el pacte de Gènova (20-VI-1705), s’havien involucrat amb l’aliança de La Haia i amb ella triat la casa d’Àustria en la successió espanyola. La lectura de les actes d’aquestes corts o convocatòria parlamentària facilita veure la persistència en la legislació catalana de la concepció defensiva de la guerra, tot i que per primera vegada hi ha la salvetat d’admetre legalment, si bé eventualment i amb condicions, la sortida de tropes catalanes fora de Catalunya.

Les relacions econòmiques i les afinitats polítiques dels catalans amb Anglaterra i Holanda, les grans valedores de l’arxiduc Carles d’Austria, expliquen la seva aposta, a inicis del XVIII, en favor de l’aliança de La Haia.

Fins a quin punt, una societat eminentment civil com la catalana, va entomar el conflicte militar d’aquesta guerra vista com l’oportunitat d’una alternativa política pròpia. Es tracta de verificar quines mesures legals van ser concebudes de salvaguarda de la societat civil, sobretot, tenint en compte que, abans del conflicte successori, unes guerres, aquestes mai no volgudes, havien actuat sobre Catalunya de manera continuada, de forma declarada o encoberta des del 1635 fins a 1697, a causa de la seva condició de frontera amb el regne de França. La societat catalana, tenia, doncs, una llarga experiència de guerra continuada, la qual va estimular el seu esperit més milicià i guerriller que guerrer (aparició dels “miquelets” o soldats catalans) i de l’altra va obligar a les institucions, especialment les corts d’inicis del XVIII (1701-02, 1705-06) a reactualitzar les mesures legals de salvaguarda de la població civil i a intentar activar indeminitzacions de guerra a causa dels estralls de les confrontacions passades.

Intento, doncs, situar: les lleis de salvaguarda civil davant dels exèrcits; els debats sobre allotjaments de soldats en cases particulars; l’excepcionalitat d’un regiment de la Diputació o Generalitat fora de les fronteres catalanes i els greuges civils presentats a les Corts contra els estralls militars de la segona meitat del segle XVII.

Les corts de 1705-06, al costat de les lleis de confirmació de model polític català, de reforma i millora administrativa i judicial, de novetats econòmiques (lleis lliurecanvistes no renyides amb la defensa de la producció agrària i manufacturera) i de novetats d’ordre jurídico-política com la creació d’un tribunal de garanties constitucionals (Tribunal de Contrafaccions), observem una gran quantitat de lleis relacionades amb l’exèrcit i la guerra. Sis lleis són un intent de protegir la població civil enfront de l’actuació militar. Les salvaguardes van des de les limitacions en el règim d’allotjments de soldats en les cases de particulars fins a disposicions relatives a defensar la població de la pressió fiscal del rei i a protegir els queviures de la població civil. Els assentistes del rei han de pagar la intendència a preus de mercat, no es pot fer cap segrest d’aliments ni bestiar que perjudiqui l’alimentació, la sembradura i el treball de la població. Els regidors municipals havien d’actuar com a protectors de les viles enfront dels oficials militars, el govern català (els diputats de la Generaltat) havia d’intervenir judicialment contra els abusos militars. També destaquen els capítols que posen límits als bagatges (transports militars per la població civil), els soldats preferentment han d’estar allotjats en presidis reials però en cas de residir en poblacions havien de pagar els talls i taxes municipals i s’obra un debat tant contra els privilegis estamentals en els allotjaments en cases particulars com pel que fa a la distribució del donatiu al rei. Es preveu per primera vegada la construcció de quarters per a les tropes.

En tot moment es vol que prevalgui el poder civil enfront del poder militar i es pretén que en els regiments alçats per Barcelona i per la Generalitat prevalgui la jurisdicció ordinària per sobre del iure belli i que les patents de soldats de la població civil mobilitzada no perjudiqui llurs drets de ciutadania, com per exemple poder concòrrer a càrrecs de la funció pública. També es vol impedir poder-se redimir de les mobilitzacions per diners.

Pel que fa a la sortida de tropes catalanes de les fronteres de Catalunya, sense impedir-ho, es recorda el caràcter defensiu d’aquestes tropes i només se n’admetia la sortida i, encara eventualment, sempre i quan Catalunya no estigués invadida o amenaçada d’invasió.

Finalment, dels 102 greuges civils de les Corts de 1706, 77 són per expropiacions i enderrocs per causes militars i de fortificacions. La suma de les indemnitzacions demanades conegudes ascendeix a prop del milió de lliures i aquesta quantitat múltiplica per 8 i escaig el valor del pressupost d’un any del govern de la Generalitat d’inicis del segle XVIII.

La conclusió és la identificació de la societat on les salvaguardes civils prevalen sobre les urgències militars i on la guerra és vista més en termes milicians que no propiament militars. Tot fa pensar que les fortificacions ideades per Vauban, amb l’escusa de la defensa, esdevingueren un mecanisme de centralització de recursos a expenses del treball productiu dels plebeus, sense salvar les poblacions civils com demostra la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 a mans de Felip V de Borbó. No cal arribar, doncs, als segles XX i XXI per observar el pes de les despeses militars sobre els pressupostos dels estats.

Per a més informació:

SERRA, Eva, “Catalunya, entre la guerra i la pau, 1713, 1813”, a VII Congrés d’Història Moderna de Catalunya, Departament d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona, 17-20 de desembre de 2013.

Eva Serra i Puig és professora emèrita de la Universitat de Barcelona