Lluís Buscató i Somoza

La III Guerra Carlina (segona per a alguns historiadors) es desenvolupà a Espanya al llarg dels anys 1872 i 1876, entre els partidaris del pretenent Carles VII -defensor dels ideals més conservadors- i, successivament, els governs d’Amadeu I, de la Primera República i d’Alfons XII. Sovint aquesta s’ha vist com una lluita quasi colonial, excepcionalment rica quant a mobilitat, puix que les marxes i contramarxes d’un i altre contendent a través del territori foren l’acció més sovintejada, més que no pas els setges o les batalles a camp obert. Tanmateix, la construcció de fortificacions tingué un paper clau en el desenvolupament de la campanya, atès que les columnes governamentals, tant si actuaven en zones favorables a la insurrecció de manera ofensiva, com si ho feien en zones addictes a la defensiva, necessitaven de bases d’operacions segures per descansar i aprovisionar-se.

L’exèrcit espanyol tenia ben clares les pautes a seguir per afrontar aquest conflicte, perquè si en alguna mena de guerra estava foguejat era en una de civil. La seva estratègia tradicional era ofegar la insurrecció mitjançant l’ocupació i fortificació sistemàtica de punts forts, bàsicament poblacions situades en llocs estratègics, perquè servissin de base a columnes mòbils que havien de pentinar el territori a la recerca de les partides insurgents per tal de batre-les. De fet, aquesta actuació es desenvolupà de manera general a l’àrea de la província de Girona, que fou la més afectada del Principat de Catalunya, des dels inicis del conflicte. Les obres, tant si eren projectades pel cos d’enginyers militars de l’exèrcit o pels propis municipis –tot i que majoritàriament eren pagades pels segons-, solien ser molt senzilles, però en bona part ben fetes, amb pedres i maons lligats amb morter de calç, d’aquí que moltes s’hagin conservat fins a l’actualitat. Les opcions foren múltiples ja que tant s’adequaren antigues fortificacions ja existents, com fou el cas de Girona; com s’optava per barrar els nuclis urbans amb murs espitllerats, reforçant-los amb defenses menors com petites llunetes i tambors, tal com es féu a Anglès, Puigcerdà, Olot, Figueres, Banyoles etc; com es decidia fortificar únicament o principalment l’església parroquial, com succeí a Besalú o Tortellà. Alhora, també es construïren nombroses torres fuselleres, que actuaven com a reductes avançats, per controlar llocs estratègics, com les del Montsacopa a Olot i la torre del Serrat a la Jonquera, o petites fortificacions aïllades com el fort del Cós, a l’actual terme de Montagut-Oix, però molt a prop de Castellfollit de la Roca, veritable coll d’ampolla que controlava l’accés a la important vila d’Olot. Certament, aquestes estructures eren incapaces de resistir l’atac d’un exèrcit mínimament preparat, però eren plenament operatives davant les forces carlines, incapaces d’abandonar totalment el sistema de guerrilles i esdevenir un veritable exèrcit. Sens dubte, un dels principals handicaps que els obligaren a actuar així fou l’extrema dificultat que tingueren per a obtenir armament modern per proveir les seves tropes, que sovint anaven aparellades amb material de circumstàncies. En concret, l’artilleria carlina –majoritàriament procedent de les captures fetes a l’exèrcit regular- solia ser de campanya i d’escàs calibre, de manera que era poc adequada per assetjar una fortificació i, per més inri, en general fou mal emprada. Per citar un exemple de cada cas, podem esmentar el fracassat bombardeig de l’església de Tortellà l’agost del 1873 o l’atac a Figueres, el mes de maig del 1874, quan els artillers carlins bombardejaren les seves pròpies línies i provocaren el fracàs de l’operació.

En definitiva, allò que explica la llarga pervivència i èxits carlins no fou l’adopció d’una estratègia errònia per part de l’exèrcit, sinó la crisi política i social que trasbalsava el conjunt de l’Estat espanyol, i la creixent indisciplina que afectà les seves forces armades, tant entre la tropa com entre l’oficialitat, que no acceptava l’adveniment de la I República. Si a tot això s’hi afegeix la insurrecció Cubana (Guerra dels Deu Anys 1868-1878) i la revolta dels sectors més radicals del republicanisme (1873), amb la proclamació de nombrosos cantons al sud-est de la Península, la situació esdevenia caòtica. En conseqüència, hom no comptava amb prous homes per afrontar la defensa de les poblacions fortificades, mantenir les comunicacions –els carlins atacaren i cremaren sistemàticament les estacions ferroviàries i línies de telegrafia- i organitzar columnes que encalcessin les partides carlines. D’aquí que, al llarg de l’any 1873 i bona part del 1874 el carlisme estengués el seu domini i, a forces contrades, esdevingués el veritable poder legítim i reconegut; alhora que nombroses poblacions, com Roses (situada a la costa en una zona de forta implantació del republicanisme federal) es negaven a defensar-se únicament amb els seus mitjans i restaven obertes a qualssevol dels dos contendents. A partir de mitjans 1874 la disciplina fou restablerta, es derrotà manu militari la insurrecció cantonal –que era vista per les elits dirigents com a més perillosa que no pas la carlina- i, ja de pas, la legalitat republicana mitjançant un cop militar. Immediatament, l’exèrcit es concentrà en derrotar el carlisme. El primer cop el reberen les forces del Centre que hagueren de retirar-se cap a Catalunya on, majoritàriament, es desbandaren. Tot seguit, es procedí a asfixiar els carlins catalans, amb la represa i fortificació dels escassos nuclis urbans que havien ocupat, com Olot o la Seu d’Urgell; i a la persecució sistemàtica de les seves partides. El resultat fou que a mitjan 1875 la guerra a Catalunya es podia donar de fet per acabada i ara, amb les mans lliures, l’exèrcit podia afrontar l’atac al nucli dur carlí, situat al País Basc i Navarra, la derrota del qual només era qüestió de temps.

Per més informació:

BUSCATÓ SOMOZA, Lluís. Fortificar és vèncer: l’actuació de la Comandància d’Enginyers a la província de Girona durant la darrera carlinada (1872 – 1874), Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales. [En línea]. Barcelona: Universidad

de Barcelona, 15 de enero de 2016, Vol. XXI, nº 1.147. [ISSN:1138-9796]. <http://www.ub.es/geocrit/b3w-1147.pdf>.

És tècnic auxiliar del Servei de Monuments de la Diputació de Girona

Fotografia 1: fortí del santuari de la Mare de Déu del Cós, a Montagut-Oix, que aprofità les restes d’un castell medieval i una ermita moderna, unint-los amb un mur espitllerat.

Fotografia 2: torre fusellera del Montsacopa a Olot, bastida l’any 1875 després de que la ciutat fos recuperada per les forces governamentals.